Fauna

Emys orbicularis

En perill d'extinció / Protegida a Catalunya

La tortuga d’estany és un dels animals més emblemàtics de l’Estany de Sils i rodalies i té per aquests entorns una de les poblacions més grans de Catalunya. Es tracta d’una espècie molt amenaçada, que malauradament pateix en els darrers anys la indesitjable competència d’una espècie introduïda, la tortuga de Florida. Quan fa caloreta, es poden veure les tortugues prenent el sol vora l’aigua a primeres hores del matí, però quan el sol ja és molt fort es refugien enmig de la vegetació o dins l’aigua. A ple estiu solen tenir un comportament força nocturn.

Fotografia de: Júlia Ferrer

Emberiza schoeniclus

En perill crític d'extinció

A l’hivern nombroses espècies de petits ocells visiten l’Estany de Sils procedents del nord d’Europa: pinsans, tords, lluers, entre d’altres. Tot i així un dels més característics de les zones embassades és el repicatalons, que es veu sovint damunt les tiges seques dels canyissos i els balcallons.

Fotografia: Jaume Mos

Alcedo atthis

En perill d'extinció / Protegit a Catalunya

És un petit ocell de color blau brillant, amb el pit taronja i un bec llarg i punxegut. Viu prop dels cursos fluvials doncs s'alimenta de peixos, insectes i larves aquàtiques. Se'l pot veure volant a gran velocitat a poca alçada damunt l'aigua. Quan veu una presa es llença en picat i es submergeix a l'aigua plegant les ales. Viu en ambients amb aigües netes i amb boscos de ribera ben conservats.

Fotografia: Guillem Mayor

Triturus marmoratus

Risc mínim / Protegit a Catalunya

El tritó verd o jaspiat és una espècie molt singular. Només es troba al Nord d'Espanya, al sud de França i al nord de Portugal. A Catalunya el trobem a les comarques del nord-est, i a les Terres de l'Ebre.

Podem observar el seu verd llampant, amb patrons de taques negres, si sortim a l'hora del crepuscle o a la nit. El trobarem en séquies, basses o estanys d'aigua neta, camuflat en la vegetació densa propera a l'aigua.

Si no tenim la sort de veure'l en directe, potser podrem observar les seves postes de 200 a 400 ous, a les vores de les basses.

Fotografia: Adrià Compte

Anas platyrhynchos

Risc mínim

Tot i que l’ànec collverd el trobem a Sils durant tot l’any, és a la primavera quan la seva presència es fa més evident, ja que se’n concentra un gran nombre per criar. Aleshores és fàcil veure l’entranyable imatge de les femelles seguides de la seva simpàtica i nombrosa llocada de pollets, que a vegades pot superar la dotzena.

Fotografia: Jaume Mos

Hyla meridionalis

Gairebé amenaçada / Protegida a Catalunya

Granotes i gripaus desperten a la primavera després de la letargia hivernal. La reineta n’és un dels representants més bonics, tot i que és molt difícil de veure enmig de les fulles de canyissos, lliris i balques on s’enfila, perquè el seu color verd la camufla perfectament. La veu d’aquesta petita granoteta de costums enfiladisses és, però, perfectament audible, sobretot en dies de núvols i d’elevada humitat. Per aquesta raó es diu que el seu cant assenyala pluja, cosa que no és errada del tot.

Fotografia: Antonio Saez

Egretta garzetta

Risc mínim / Protegida a Catalunya

D’un plomatge immaculat, tal i com indica el seu propi nom, el martinet blanc es concentra en aigües somes on mercès a la seves llargues cames i al seu bec afilat captura peixets, granotes i petits invertebrats aquàtics.

Fotografia: Antonio Saez

Anas clypeata

Risc mínim

L’ànec cullerot, vist de prop, sorprèn pel seu bec en forma de cullera que li dona nom i que li permet filtrar els animalons aquàtics de l’aigua. La majoria dels cullerots crien més al nord, però a la primavera en plena època de desplaçaments migratoris solen ser freqüents i alguns dies abundants a Sils.

Fotografia: Jaume Mos

Circus aeruginosus

Risc mínim / Protegida a Catalunya

La primavera, en plena època de migració, és la millor època per observar aquest bonic ocell rapinyaire a Sils. L’arpella viu als aiguamolls. A la femella, força més gran que el mascle, se la veu volant per damunt dels herbassars i canyissars tot cercant aliment, principalment petits rèptils, amfibis, rosegadors i cries d’altres ocells. En general, no és prou valenta com per capturar ocells aquàtics adults, llevat de si estan ferits o malalts. Per això quan passa prop dels ànecs, aquests emprenen un curt vol per demostrar-li que es troben en bon estat de salut.

Fotografia: Antonio Saez

L’espiadimonis o cavall de Sant Martí és un dels pocs insectes apreciats per la gent, potser pels seus colors atractius i el seu vol acrobàtic. Però, compte! Darrere d’aquesta bellesa s’hi amaga un carnívor implacable. De joves viuen dins l’aigua i són capaços d’empaitar fins i tot capgrossos i petits peixos. A l’estiu els podem veure volar sobre qualsevol superfície negada.

Fotografia: Antonio Saez

Merops apiaster

Risc mínim  / Protegida a Catalunya

L’abellerol és un dels ocells més bonics de casa nostra per la seva varietat de colors. El nom li ve de la seva afició per menjar abelles i vespes, i s’entén que amb aquesta dieta a l’hivern migri cap a l’Àfrica. Un cop han finalitzat la cria, els abellerols solen concentrar-se a prop de l’aigua i per això a l’estiu són molt corrents a l’Estany. Entre que la pluja els altera i que les majors concentracions d’individus migrants es produeixen a finals d’estiu, quan comencen habitualment les tempestes serioses, se’ls coneix popularment a la comarca amb el nom dels “ocells de mal temps”.

Fotografia: Jaume Mos

Hirundo rustica

Vulnerable / Protegida a Catalunya

Per a molta gent l’oreneta és un dels ocells més entranyables. A l’estiu, i abans d’emprendre la migració cap a terres africanes, moltes orenetes es concentren a l’entorn dels estanys on troben aliment en abundància per agafar forces abans del seu llarg viatge.

Fotografia: Jaume Mos

Tringa glareola

Risc mínim / Protegida a Catalunya

Quan el nivell de l’aigua baixa, queden al descobert nombrosos ullals fangosos que són aprofitats pels limícoles, uns ocells aquàtics que cerquen el seu aliment al fang o a l’aigua soma. Hi ha moltes espècies de límicoles, però una dels més fàcils de veure és la valona. Molts d’aquests ocells migren cap al sud ja a finals d’estiu, després de criar al nord d’Europa aprofitant la curta primavera d’aquelles terres.

Fotografia: Jaume Mos

Vanellus vanellus

Risc mínim

És sabut que les fredelugues avisen del fred. En estols més o menys grans apareixen a l’hivern, sobretot si les temperatures davallen considerablement, i s’estenen per zones obertes de prats i camps de conreu. Ocasionalment, alguns individus romanen entre nosaltres a l’estiu i, fins i tot, hi ha la sospita que alguns anys han criat a l’Estany de Sils.

Fotografia: Jaume Mos

Gallinago gallinago

En perill d'extinció

Procedents del nord d’Europa, la majoria dels becadells arriben a la tardor i es concentren a les zones fangoses i prats inundats durant tot l’hivern. El seu plomatge els camufla perfectament de l’entorn on viuen i només fugen quan s’és a punt de trepitjar-los, fent ostentació d’un vol en ziga-zaga que fa difícil als caçadors encertar-los el tret. Per aquesta raó se’ls coneix també amb el nom de “escuracananes”, ja que sovint cal gastar molta munició per poder-los abatre. Com que viuen a terra i cerquen aliment al fang han desenvolupat un ample camp de visió, que els permet fins i tot veure el que els ve per darrera.

Fotografia: Antonio Saez

Ardea cinerea

Risc mínim

El bernat pescaire és un dels grans ocells d’aiguamoll més populars. Les seves llargues potes i el seu bec punxegut constitueixen una eina perfecta per empaitar peixos, granotes i crancs. És un ocell molt espantadís, que fuig només de detectar la presència humana a una distància de centenars de metres. És també un ocell una mica bohemi, que es desplaça durant tot l’any segons li ve de gust per extensos territoris. Per això, tot i que se’n veuen per tot arreu, només cria en comptades localitats.

Fotografia: Antonio Saez

Fulica atra

Risc mínim

Negre i amb el bec blanc, la fotja és un animal inconfusible, força habitual a l’hivern i en èpoques de pas i més rar a la primavera quan, ocasionalment, algunes parelles es queden a criar a Sils. Les fotges fan el niu mig flotant entre la vegetació aquàtica.

Fotografia: Antonio Saez